accent, -ts
(Del llatí accentus, mat. sign.)
- s. m. Accent fonètic, major intensitat en la pronunciació d’una vocal o sílaba en comparació a les atres de la paraula o frase: L’accent en les paraules agudes recau en l’última sílaba. En la paraula cafeteria l’accent fonètic cau en la i.
- Signe ortogràfic convencional en forma de tilde o ralleta que pot anar sobre la vocal tònica d’una paraula, segons les regles d’accentuació de les llengües que accentuen. En valencià l’accent pot ser agut o tancat (´), i es pot escriure sobre les vocals e tancada, i, o tancada i u, o pot ser greu o obert (`), i es pot escriure sobre la vocal a, e oberta i o oberta. L’accent té en valencià una funció distintiva o diferenciadora.
- Modulació de la veu o entonació que pot expressar estats d’ànim: Ho digué en un accent irònic. Parla en un accent de despreci.
- Manera singular d’entonar o pronunciar alguns fonemes els habitants d’una zona geogràfica concreta: Se nota que és de Sueca per l’accent. En Alcoy tenen un accent molt tancat.
- Conjunt de característiques fonètiques pròpies de la primera llengua que es mantenen en parlar una segona llengua: Parla valencià en accent anglés. Al francés se li nota l’accent quan no pronuncia les erres en valencià.
- Accent circumflex, signe ortogràfic format per un accent agut i un greu units per dalt (^), usat en algunes llengües i que pot indicar la desaparició d’un fonema com en francés fenêtre, finestra, o fête, festa, a on ha desaparegut la -s-. En valencià no s’usa esta classe d’accent.
- Accent gràfic, la tilde o ralleta que s’escriu sobre les vocals segons l’ortografia de cada llengua i que sol indicar la cantitat, pero també unes atres qüestions: En valencià l’accent gràfic pot ser agut o greu, pero mai circumflex. // Accent lliure, accent de les llengües que poden accentuar en cada cas una sílaba distinta de la paraula, segons les circumstàncies fonètiques, morfològiques o sintàctiques.
- Accent melòdic, accent que supon una elevació del to de veu.
- Accent mètric, accent rítmic o accent intern del vers, element constitutiu del vers que, marcant un ritme, fa que este siga harmoniós: En els versos de quatre sílabes l’accent intern sol recaure en la segona.
- Accent principal, l’accent fonètic més perceptible d’una sílaba en una cadena fònica o paraula, en contraposició als accents secundaris.
- Accent prosòdic, accent de cantitat que posa de relleu una sílaba de la paraula; és sinònim d’accent fonètic.
- Accent secundari, accent fonètic de menor intensitat que el principal.
- Especial relleu que es dona a algunes idees o fets: Els estudiants posaren l’accent en la gratuïtat dels llibres.
- Mús. Accent melòdic, el que senyala els punts culminant d’una melodia.
- Mús. Accent rítmic, el que s’aplica ad algunes notes, segons la posició que ocupen en el compàs.
- Mús. Major intensitat d’algunes notes.