nas, -ssos
(Del llatí nasu, mat. sign.)
- s. m. Orgue de l’olfat i lloc per a on entra l’aire en el sistema respiratori. Té de dos orificis d’eixida i al mateix temps se comuniquen interiorment en la faringe.
- Parlar en el nas, tindre un timbre de veu nassal.
- Traure el nas, aguaitar.
- Olfat, facultat de percebre les olors.
- Tindre bon nas o nas fi, percebre fàcilment les olors més subtils. // Sentir de nas, ant. Sospitar, endevinar les coses.
- plr. Forats fets en el fumeral per a que l’aigua de la pluja no caiga al fòc.
- Caure de nassos, loc. Caure de boca o de cara.
- Tindre una cosa en els nassos, loc. Tindre-la molt prop.
- Fregar o refregar pel nas o pels nassos, loc. Mostrar una cosa fent ostentació.
- Tocar el nas ad algú, loc. Molestar, fotre.
- Tocar-se el nas, loc. No fer absolutament res de lo que s’ha de fer.
- Tindre nassos una cosa, loc. Se diu d’una cosa complicada, embolicada, incómoda…
- Unflar-se el nas o els nassos, loc. Enujar-se, alterar-se.
- No vore més llunt del nas, loc. Ser curt d’enteniment, poc despert.
- Quedar en un pam de nassos, loc. Quedar-se defraudat, sense obtindre lo que es desija.
- Deixar ad algú en un pam de nassos, loc. Deixar-lo admirat.
- Tancar ad algú la porta en els nassos, loc. No deixar entrar ad algú o tancar-li la porta en el moment que anava a entrar.
- Ficar o clavar el nas, loc. Posar-se en un assunt que no és de la seua incumbència.