dijous
(Del llatí die Iŏvis, dia de Júpiter.)
- s. m. Quart dia de la semana, escomençant a contar la semana pel dilluns. Se considera el dia que està enmig de la semana i per això es sol dir: ¿Quin dia porta galbana? El que partix la semana. També és conegutcom dia de churra o el dia més indicat per a eixir de vesprada o nit, degut a que era el dia de festa de les criades, conegudes popularment per churres pel seu orige generalment castellaparlant.
- Dijous llarder, ant. El dijous últim anterior a carnestoltes.
- Dijous sant, dijous de la Semana Santa.
- Dijous de la cena, ant. V. dijous sant.
- Alabat siga el Corpus, que sempre cau en dijous, loc. Exclamació d’estranyea davant de coses rares, ridícules o inverosímils.
- Deixar estar les cortesies per al dijous de la cena, loc. ant. Deixar-se de compliments.
- El dijous, / si veus un burro / li toques (o llepes) els ous, loc. Se diu quan u es citat per al dijous i no li ve massa be.
- Estar o posar-se enmig, com el dijous, loc. Posar-se o estar enmig d’un lloc de trànsit, a on se fa nosa.
- La semana dels sèt dijous, loc. La semana que no vindrà mai.
- Tindre cara de dijous sant i fets de carnestoltes, loc. Ser hipòcrita, que fingix.
- Ya en parlarem la semana dels sèt dijous, loc. No tornar a parlar del tema mai.
observacions/documentació: El plural de el dijous és els dijous, és dir, que és invariable. La forma dijousos se considera coloquial.