tir, -rs
(Derivat posverbal de tirar.)
- s. m. Acció d’estirar en força alguna cosa per a moure-la de lloc.
- Parella o grup de animals, normalment cavalls, que tiren d’un carro.
- Tir i arrastre o tir i rossegó, deport típic tradicional valencià en el que un cavall ha de tirar d’un carro en certa càrrega sobre una pista d’arena.
- Neurosis dels animals que es caracterisa per no estar quets o refregar-se constantment.
- Llançament en força d’algun objecte en una determinada direcció.
- Acció de disparar armes de fòc.
- Dispar d’una arma de fòc i el sò que fa.
- Llínea imaginària que descriu un proyectil des de la boca de fòc fins al punt d’arribada.
- Distància figurada que pot recórrer un proyectil: A un tir de pedra d’ací hi ha un riu.
- Deport de tirar a un blanc en armes de fòc.
- Lloc, obert o tancat, a on se practica el deport del tir al blanc.
- Estar o posar-se a tir, loc. Estar o posar-se a la distància que pot aplegar un proyectil o a on és accessible una persona.
- Errar el tir, loc. No encertar a l’objectiu, equivocar-se.
- Tir de colom, lloc a on se tira en escopeta a coloms que s’amollen.
- Classe de ret llarga utilisada en la peixca de riu.
- Eixir el tir per la culata, loc. Resultar tot lo contrari de lo que es desijava o esperava.
- Ni a tirs, loc. Baix ninguna condició, de cap manera.
- Tindre el tir, loc. Estar nerviós o inquet.
- Pegar tirs a la Lluna, loc. Esforçar-se per conseguir una cosa que és impossible de conseguir.