persona, -nes
(Del llatí persōna, mat. sign.)
- s. f. Individu de l’espècie humana.
- Home o dòna dels quals se desconeix el nom o s’omet: Certa persona diu que açò no és correcte.
- Individu humà que obra racionalment i no com els animals.
- Ser molt persona, loc. Tindre molt de trellat, ser respectuós i considerat en els demés.
- ant. i hui dialect. El cos humà: La seua persona no pot més. La meua persona no està com Deu mana de tant de treballar. La persona patix molt en esta calor i la pell s’arruga.
- En persona, estant present físicament.
- En persona i en bens, en el cos físic i en les possessions materials.
- Persona física, tot ser de l’espècie humana.
- Persona jurídica, entitat o conjunt de persones i bens a la que el Dret reconeix personalitat en drets i obligacions.
- Primera persona, aquella que parla.
- Segona persona, aquella a la que es parla.
- Tercera persona, aquella de la que es parla o allò de lo que es parla.
- Gram. Cada u dels accidents gramaticals propi del verp i d’alguns elements pronominals que fa referència als que participen en una acció, com ara els pronoms personals de primera persona, de segona, de tercera, etc.
- De persona a persona, loc. Directament, personalment.
- Persona non grata, loc. llat. Persona no desijable, rebujada per un colectiu o govern.
- Bellíssima persona, se diu de persones molt amables i bondadoses.
- Les persones no són rius i poden tornar-se arrere, loc. Les persones poden canviar d’opinió.
- Ser o no ser persona, loc. Estar o no estar be i en condicions: Yo mentres no em faig un cafenet de mati no soc persona.