fòra
(Del llatí foras, mat. sign.)
- adv. Situat en l’exterior.
- ¡Fòra!, exclamació per a convidar a eixir a algú d’un lloc.
- prep. Seguida de la preposició de expressa a la part exterior d’una cosa que excedix a una atra que no està compresa o inclosa en aquella: Fòra de casa. Fòra de temps.
- Fòra d’us, que no s’usa.
- Fòra de perill, que no està en perill.
- Fòra de sí, que per un excés d’irritació no es pot controlar.
- Fòra vila, dialect. A les afores d’una població.
- Fòra mida, en gran manera.
- Fòra de lloc, cosa dita en un moment que no tocava, de manera inoportuna.
- Entre mariners, dins de la mar.
- desus. Entre llauradors, en el camp.
- prep. ant. Excepte.
- Fòra d’això, fòra de, prescindint de la cosa en qüestió. Equival a excepte, llevat de, tret de: No puc menjar formage, fòra d’això menge de tot.
- Fòra de més un verp, loc. S’usa significant que u s’estalvia fer l’acció que indica el verp: Si m’ho fa de bades, fòra de gastar més diners.
- Fòra que més un verp en subjuntiu, equival a per a que no, no cal que: Fòra que vaja. Si t’ho carregues tot d’una fòra de hages de fer dos viages.
- Fòra de joc, loc. Posició antirreglamentària d’un jugador quan està entre la pilota i la llínea de fondo contrària sense haver entre ella i ell els jugadors contraris que marca cada joc.
- ¡Via fòra!, loc. ant. Interjecció demanant que algú o alguna cosa se’n vaja o s’expulse.