canó, -ons
(Derivat del llatí canna, canya.)
- s. m. Cilindre llarc i buit en molts i diversos usos.
- En les canyes, part intermija entre nucs.
- Tros de canya, fusta o carret metàlic que s’usa per a embolicar el fil.
- Objecte allargat en forma tubular i que conduïx aigua o líquit pel seu interior; canonada.
- Aixeta per la que ix l’aigua d’una font.
- Peça d’artilleria de diverses formes i tamanys que es caracterisa per tindre un cilindre buit i allargat de ferro o acer per a on ixen els proyectils.
- Canó d’amarrotament, canó vell fixat en un moll per a encapellar els amarrotaments.
- Canó llançacaps, arma de fòc que llança un proyectil especial unit en un cap prim, per a donar l’amarrotament.
- Lloc per a on l’aigua del riu passa a la séquia mare.
- La part còrnea de la ploma dels pardals en forma tubular.
- Foc de llum concentrada utilisada en els escenaris.
- En fotografia i televisió, teleobjectiu.
- Arquit. Fust o canya de columna.
- Orgue del cos dels animals o de les persones que té forma tubular.
- Carn de canó, V. carn.
- Donar canó, loc. Assotar a un mariner subjectat a un canó com a castic, per ext. donar la llanda, molestar, donar guerra.
- El canó, dialect. i coloq. El número vinticinc (25) en rifes, sortejos, loteries i jocs.
Imàgens
