cançó, -ons
(Del llatí cantiōne, mat. sign.)
- s. f. Composició en vers que pot cantar-se i està feta per a anar acompanyada de música.
- Cançons picades, les que dos cantadors se dediquen l’u a l’atre per a picar-se; solen ser iròniques, humorístiques i, a voltes, insultants o ofensives.
- Cançó de breçol, inus. Cançó que se li canta als chiquets per a fer-lo dormir.
- Insistència repetidora i molesta de paraules i idees.
- La cançó de la Lileta o la cançó de Lileta, que és la de fer la punyeta, loc. Repetir de forma excessiva o insistent una cosa.
- No saber més que una cançó o no saber una atra cançó, loc. Se diu quan se repetix d’una mateixa cosa per falta de noves aportacions.
- Anar o vindre en cançons, loc. Anar o vindre en històries i romanços que molesten.
- Tornar a la mateixa cançó, loc. Reiterar-se.
- Fer-li cançons ad algú, loc. Se diu d’algú que es destaca per algun motiu, generalment negatiu, i corre el perill de que es facen cançons populars criticant-lo o burlant-se: Si feu el ridícul en est assunt vos faran cançons.
- Mètr. Composició poètica originària de la poesia trobadoresca construïda generalment en versos decasílaps i composta per cinc o sèt estrofes seguides d’una o més tornades, fins a quatre, en la mitat de versos que l’estrofa i en la que es fa un resum del poema, una dedicatòria o una invitació a un atre poeta per a que li conteste. En la tornada pot aparéixer el nom del poeta i un senyal o seudònim de la dama a qui va dedicat el poema. En un orige el tema de la cançó era amorós generalment.