senyor, -ra, -rs, -res
(Del llatí sĕniōre, vell, persona d’autoritat.)
- s. m. Qui té autoritat sobre un lloc, persones o coses.
- Amo, propietari.
- Persona que per un contracte té servents o criats.
- Rel. Nostre Senyor, el Nostre Senyor, Deu Nostre Senyor, o el Senyor, diferents maneres de referir-se a Deu.
- Nostra Senyora, manera de referir-se a Maria, la Mare de Deu.
- Ser senyor de fer una cosa, loc. Poder fer una cosa, ser lliure de fer-la: Tu eres molt senyor de fer això pero pensa en les conseqüències.
- Ser senyor de sí mateix, loc. Ser lliure no dependre de ningú ni estar subjecte a ningú.
- Se diu dels rics o de gent de classe social superior a la dels obrers.
- adj. Fi, refinat, educat, cavallerós: És un home molt senyor. Aquella dòna fon tota una senyora.
- ¡Senyor!, o ¡Senyor meu!, exclamacions davant d’una desgràcia o adversitat: ¡Senyor quina desfeta tan gran! ¡ Senyor meu quin problema tan gros!
- Tractament de cortesia que es donava a persones d’autoritat o de gran posició social; hui s’ha generalisat donant-li’l a tota persona en qui no es té tracte habitualment o confiança.
- Se gasta sobretot en l’afirmació sí senyor, sí senyora i la negació no senyor, no senyora, només per a remarcar-les.
- Home o dòna de qui es parla en respecte: Entrà un senyor en l’oficina preguntant per tu.
- Senyora, dòna casada.
- fig. Posat davant d’un nom, equival a molt gran: Té una senyora casa en Alacant.