moc, -cs
(Del llatí mcŭcu, mat. sign.)
- s. m. Humor viscós i apegalós que segreguen les mucoses nassals i particularment el que emana per les cavitats del nas.
- Penjoll carnós i granulós que tenen els titos o polits damunt el bec; sol denominar-se moc de tito o moc de polit.
- Part de les bugies i ciris que es derretix i va solidificant-se a lo llarc d’elles.
- Tros soflamat de la mecha d’una canela o ciri; també se li dona els noms de pabil, cremalló, blesmoc, torçuda, mòra.
- Substància apegalosa que es fa grumosa dins d’un líquit a causa de la seua descomposició.
- Caure el moc ad algú, loc. Ser una persona vella que ya no pot valdre’s.
- Caure-li el moc a u, loc. Tindre u sòrt en un assunt.
- Ficar el moc en una cosa, loc. Ficar-se a on no caldria.
- Deixar en el moc penjant, loc. Deixar de costat ad algú, abandonar-lo.
- Estar en el moc penjant, loc. Estar u a soles, abandonat, sense que ningú faça cas d’ell.
- Llevar els mocs ad algú, loc. Donar-li guantades.
- Haver llevat els mocs ad algú, loc. Haver criat ad algú des de chicotet.
- Anar en el moc penjant, loc. Anar els chiquets o els vells caent-los els mocs.