lloca, -oques
(Del llatí vulgar *clŏcca, mat. sign., i de possible orige onomatopèyic.)
- s. f. Au que cova els ous.
- Posar una lloca, fer covar a una gallina.
- Se diu d’una mare excessivament protectora.
- Joc de chiques, en el que la que paga es nomena la lloca, i es posa dreta dalt d’una pedra gran, i les de baix li peguen puntellons i pessics i li diuen: “La lloca, està al mig i no em toca”; si ella conseguix tocar a una, esta paga.
- adj. Home inactiu o covart.
- Estar en la lloca, loc. Estar en un lloc calentet i protegit: En hivern, quan fa fret, el vellet se passa tot lo dia en la lloca.
- No saber traure la lloca d’un favar, loc. Ser un trompellot, un desmanotat.
- Que són per a lloca, loc. Se diu per a que es tracte en molt de conte i tacte alguna cosa fràgil, delicada o molt valiosa i que s’ha de manipular com si foren ous fecundats per a covar la lloca.