canal, -ls
(Del llatí canāle, mat. sign.)
- s. m. i f. Conducte allargat que té generalment la concavitat descoberta pero també subterrànea i que du aigua o líquit d’un lloc a un atre.
- f. Teula o conjunt de teules que en colocar-se en la cara cóncava cap amunt deixen caure l’aigua de pluja al carrer.
- f. Conducte que en la prensa d’olives deixa caure l’oli.
- f. Concavitat situada entre els dos pits d’un cos.
- f. Part cóncava oposta al llom d’un llibre enquadernat.
- f. Conducte que rep l’aigua de la teulada i que la conduïx al carrer o a un aljup.
- f. Conducte del cos per a on circulen substàncies líquides o semillíquides.
- f. Canal del molí, sequioleta per la que cau l’aigua des d’una presa a la roda hidràulica del molí.
- m. Via excavada en el terreny per a on transcorre l’aigua i generalment navegable.
- Solc.
- m. Cada una de les bandes de freqüència en que emet una estació de ràdio o televisió.
- m. Canal d’experiències, estany artificial a on se someten a estudi models d’embarcacions a escala reduïda.
- f. Espai allargat i estret que queda entre dos elevacions de terreny pel que passa l’aigua per al rec o de la pluja.
- ant. f. i hui m. Mar que hi ha en un estret de terres i que dona pas d’una mar a una atra.
- Obrir en canal, loc. Fer un tall a lo llarc de tot un cos humà o animal fins al punt d’obrir-lo per la mitat.