flare, -es
(Del llatí fratre, germà.)
- s. m. ant. Germà.
- Membre d’algunes órdens religioses.
- ant. Expressió usada com a tractament davant del nom propi i que en l’actualitat se substituïx per l’apòcop fra.
- Endoblegadura que es fa en algunes peces de roba en posar-se-les ràpidament.
- local. Espècie de coveta que es fa en la paret de la llar i per extensió la pròpia llar.
- local. Campana de la llar.
- local. Llar de fòc. V. flaret.
- Gotes de semen que en desprendre’s produïxen una taca.
- Planta parasitària en flors d’olor desagradable que pertany a la família de les orobancàcees.
- Una de les dos peces còrnees que formen la boca o bec (popularment l’ull) de la sépia i dins de la qual s’encaixa l’atra que es nomena monja: Lleva-li el flare i la monja a la sépia quan la neteges.
- Pareix que li haja fet la boca un flare, loc. Dit d’aquell que té molta facilitat per a demanar.
- Fer-li el flare el chicot a la chicota, loc. local. Se diu del fet de trencar una relació sentimental i l’embrutament posterior de pintura de la porta de casa de la chicota.
- El flare, dialect. i coloq. El número xixantasset (67) en rifes, sortejos, loteries i jocs.
observacions/documentació: "... puix naixent-li un fill li foreu compare / quant lo batejà son tio lo flare”. Jaume Febrer. Trobes de mosen Jaume Febrer. 1701. “Ya te pots aparellar, / que ni la boca de un flare / a ta muller igualarà”. Anònim. Coloqui nou de les festechans. 1848. "Un tal Flaret, que de tal no tenia mes qu’el sobrenom”. Joaquim Martí Gadea. Ensisam de totes herbes. 1891.