element, -ts
(Del llatí elementum, mat. sign.)
- s. m. Cada u dels principis immediats fonamentals que la filosofia natural antiga considerava que componien tots els cossos, i que eren, segons els antics grec, el fòc, l’aigua, l’aire i la terra. Alguns incloïen també un quint element, l’éter.
- L’aigua o l’aire, considerats com el mig en el qual viu un ser: L’aire és l’element més propi de les aus.
- Quím. Substància formada per àtoms els núcleus dels quals tenen el mateix número de protons, en independència del número de neutrons.
- En el seu element, que es troba en l’ambient o situació més del seu gust.
- plr. Les forces naturals que poden alterar les condicions atmosfèriques, o agitar la terra i la mar: No aní a lluitar contra els elements sino contra els anglesos.
- Mat. Cada u dels components d‘un conjunt.
- Mat. Element invers, aquell que operant en el seu corresponent, dona com a resultat l’element neutre.
- Mat. Element neutre, aquell que operat en un atre element del mateix conjunt, dona com a resultat est últim.
- Mat. Element simètric, element invers.
- Cada una de les coses que componen o formen una estructura composta: Els elements d’un motor. Els elements de la personalitat.
- Cada senya o valor d’un sistema de càlcul.
- Primers principis, fonaments o nocions més simples d’una ciència, art, tècnica...: Els elements bàsics de l’Informàtica.
- Cada u dels components individuals o dels cossos socials que formen part d’una colectivitat.
- Ser un bon element, loc. Ser valiós dins d’un grup que realisa una acció conjunta o treball.
- Ser un mal element, loc. Ser una persona negativa o una mala persona.