hi
interj. Repetida i en la haig aspirada, expressa la rialla aguda i histèrica.
3 coincidències per a hi.
hi
(Del pronom llatí ĭllī, modificat per analogia en la partícula pronominal hi.)
ant. Forma que prenia el pronom li quan coincidia en u dels pronoms personals el, lo, la, els, los, les o en el pronom en.
hi
(De la concurrència dels adverbis ĭbi i hīc.)
adv. i pron. En valor locatiu, indica lloc, equival a allí, allà, ací, ahí. Substituïx a circumstancials de lloc pero hui només s’utilisa en la llengua parlada quan acompanya al verp vore: ¿T’hi veus? No m’hi veig. També acompanya al verp estar en la segona persona del singular de l’imperatiu: Esta-t’hi quet. Alguns gramàtics apunten que també acompanya a uns atres verps com trobar, tornar... pero esta utilisació ha caigut en desús. // ant. Substituint una determinació introduïda per les preposicions a, en, o entre. // Substituint a complements preposicionals introduïts per qualsevol preposició ha caigut en desús. // Acompanyant al verp haver, usat com a impersonal: Hi ha gent que vos coneix. No hi ha gent ni justícia.
- Les accepcions que són arcaismes, dialectals o localismes estan indicades per les abreviatures ant., dialect. i local. respectivament. En eixos casos és recomanable considerar l'us de les formes modernes indicades.
- Paraules que tenen una escritura pareguda: n’ i ‘n, -í, i-, i, cloc i piu, bif i baf i y.