rebentar
Flexió verbal »(D’ètim incert, provable que siga un verp llatí *repentare, derivat de repĕnte, pel caràcter explosiu, de l’acte de rebentar.)
- v. intr. Trencar-se una cosa a causa de la pressió o impuls interns: El granet que tenia en la cara s’ha rebentat.
- Rebentar de riure o de plorar, loc. Riure o plorar molt, sense poder contindre’s.
- Rebentar els brots, les flors, eixir els brots d’una planta o esclatar les flors.
- fig. Sentir o manifestar violentament una idea o un sentiment: Si pert rebentarà de ràbia.
- coloq. Morir: Si no t’ho dic rebente. A vore si eixe bort rebenta ya i nos deixa tranquils.
- tr. Fer que una cosa s’òbriga o es trenque per efecte d’una pressió.
- tr. Fer que un animal o persona muiga per massa esforç, sobretot per córrer: Estigué el dia cavalcant i rebentà al cavall.
- tr. Cansar-se excessivament, treballar en excés.
- tr. Molestar, enujar molt: Me rebenta perdre a les cartes.
- tr. Trencar, destruir de forma molt ràpida: En dos dies ha rebentat tots el joguets.
- Rebentar com una cigala, loc. Rebentar de plorar, cridar o cantar molt.