apuntat, -ada, -ts, -ades
apuntat, -ada, -ts, -ades
(De apuntar i este de punta.)
- adj. m. Dit d’un objecte, animal, persona..., que té una arma dirigida cap ad ell.
- ant. Drap plegat en un fil passat pels doblecs per a posar el sagell de fabricació.
- Subjectat provisionalment en agulles o puntades, embastat.
- Dit d’una cosa que escomença a manifestar-se, generalment el sol.
- coloq. Alegre per haver begut alcohol.
- coloq. Enemistat.
- ant. Apuntalat.
- inus. Que té punta, puntagut.
apuntada, -des
- s. f. Acció i efecte d’apuntar o apuntar-se.
- Folc. En les festes falleres, acte d’anar pels carrers, casa per casa, apuntant a la falla a nous fallers: Demà farem l’apuntada a partir de les huit de la vesprada.
observacions/documentació: S’ha de tindre en conte que la caiguda de la -d- intervocàlica en la terminació -ada, -ades és hui general en tot el valencià i en tots els nivells del llenguage; no és per tant un vulgarisme. La terminació es manté en l’escritura per respecte a l’etimologia, com fan unes atres llengües com ara el francés en la -e final o el català en la -r final, que s’escriuen pero no es pronuncien.
- apuntades coincidix en:
- el participi femení plural de apuntar
- Les accepcions que són arcaismes, dialectals o localismes estan indicades per les abreviatures ant., dialect. i local. respectivament. En eixos casos és recomanable considerar l'us de les formes modernes indicades.
- La caiguda de la –d– intervocàlica en la terminació –ada, –ades és general i característica del valencià, ni s’ha de considerar vulgarisme ni s’ha de pronunciar esta -d-, que es manté en l’escritura; trompada, portada, comprada, pronunciades sense caiguda de -d-, conferix al valencià parlat una afectació que el parlant rebuja. (L'Estàndart Oral Valencià)