Fina
fi, -ina, -ins, -ines
(Del llatí vulgar *fīnum, extremat.)
- adj. m. ant. En extrem, fins als llímits.
- ant. Fina amor, amor extrem.
- De purea extrema.
- Delicadíssim, de calitat excepcional.
- Just, exacte.
- Al fi, en el lloc exacte sense inclinar-se cap a un o atre costat.
- Que té facilitat per a percebre les coses a través dels sentits: És molt fi d’oït.
- Ser més fi que l’Escot, ser molt sagaç, despert.
- Que destaca en el seu treball i ho fa molt be: És un fuster fi.
- Llis, de superfície suau al tacte.
- De manera delicada o fràgil.
- Fi com el pensament, loc. Extremadament fi: La tela era fina com el pensament.
- Afeminat.
- Ser més fi que el coral, loc. Ser afeminat.
- Se diu de les dònes o femelles que copulen molt.
- Prim.
- Ser cosa fina, loc. Ser molt bo, de molt bona calitat: Este brodat és cosa fina fet per mans expertes.
- Fina coincidix en:
- Les accepcions que són arcaismes, dialectals o localismes estan indicades per les abreviatures ant., dialect. i local. respectivament. En eixos casos és recomanable considerar l'us de les formes modernes indicades.
- Paraules que tenen una escritura pareguda: finat.