lladre, -es
(Del llatí latro, mat. sign.)
- s. m. i f. El que furta.
- El bon lladre, sant Dimes, el lladre que fon crucificat al costat de Jesucrist i s’arrepenedí dels seus pecats.
- El mal lladre, Gestes, el lladre que fon crucificat al costat de Jesucrist i no s’arrepenedí dels seus pecats.
- Nom insultant que sol dir-se a qui furta o s’aprofita en excés.
- local. Forat en la paret del fumeral pel qual entre l’aire i fa pujar el fum.
- Peça que s’interpon entre el mòle tipogràfic i el paper, impedint parcialment l’estampació.
- Dispositiu elèctric que permet traure diverses conexions d’una única.
- Ser més lladre que Capa o que el Gatet d’Otos o que Tallacordes o que Jaume el Barbut, loc. Ser molt lladre.
- Tindre més fam que un lladre, loc. Tindre o patir molta fam.
- Avindre’s com els lladres en la fira, loc. Estar d’acort i ajudar-se mútuament els que tenen males intencions.
observacions/documentació: Per al femení sol utilisar-se la forma lladrona, femení de l’antic lladró.