(Del llatí asĭnu, mat. sign.)
- s. m. Animal mamífer solípet, de vora metro i mig d’altària, generalment de color cendrós, orelles llargues, els pèls del coll i la coa curts, s’utilisa com a cavalleria de càrrega o tir.
- fig. Persona en poc de trellat o enteniment.
- Fer l’ase, fer estupidees o barbaritats.
- Fiar-se d’ase negre, anar errat o enganyat.
- Ser un ase de càrrega, se diu de la persona que treballa molt.
- Dur més llenya que un ase, recebir molts colps o pals.
- Estar cansat com un ase, estar molt cansat.
ref. L’ase fa un conte i l’arrier un atre. Conforme l’ase l’albarda. Qui no pot pegar a l’ase, pega a l’albarda. A l’ase que no conegues, no li toques les orelles. A l’ase i mala muller, bastonades ho han de fer. Ase de molts, el llop se’l menja. No compres ase de recover, ni et cases en filla d’hostaler. Qui siga ase que l’albarden. Qui de l’ase menja el pa, mai de fam se morirà. Bram d’ase no aplega al cel. Qui ase va a Roma, ase se’n torna. Ase flac, tot ple de mosques. Ase que es fica en devesa que no és seua, sol eixir carregat de llenya. L’ase que no està fet a dur albarda, se mossega la tafarra. L’ase pereós, fa la faena quan l’han feta tots. L’ase que té fam, se menja lo gram. Busca l’ase, i va a cavall. A l’ase ruc, traginer foll. No s’ha fet la mel per a la boca de l’ase. L’ase que té or, conseguix lo que vol. L’ase d’Arcàdia, va carregat d’or i menja palla. Més m’estime un ase que m’arrastre que un cavall que em tire. 