articulació, -ons
(Del llatí articulatĭo, -ōnis.)
- s. f. Acte i efecte d’articular o articular-se.
- Unió entre dos peces rígides que permet el moviment entre elles.
- Anat. Unió d’un os en un atre.
- Articulació interapofisària o facetària, l’articulació formada per l’apòfisis superior i inferior de les vèrtebres.
- Articulació uncovertebral, chicoteta articulació sinovial que es forma entre processos unciformes de la superfície anterior del cos d’una vèrtebra cervical i la superfície inferior del cos de la vèrtebra superior.
- Bot. Nuc que unix dos parts d’una planta.
- Gram. Moviment dels òrguens de la veu o fonació que es fa per a pronunciar les vocals o consonants.
- Lling. Doble articulació del llenguage, organisació de la llengua en un nivell constituït per unitats llingüístiques significatives, i un atre constituït per unitats llingüístiques distintives.
- Fet d’enunciar una idea, opinió o les diferents parts d’una llei o tractat en diferents artículs.
- En menescalia, juntura o unió d’un os o orgue esquelètic a un atre.