albada, -des
(Del llatí albāta, blanquejada.)
- s. f. inus. Alba o primera llum del dia.
- Composició de la lírica popular valenciana que hui es canta durant la nit, acompanyada o no de música, a la porta de la persona a la que es vol obsequiar: nóvies, amics, autoritats, etc. Algunes són lloances a una població, a un sant patró, una Mare de Deu o de contengut patriòtic. L’acompanyament musical és el tabal i la dolçaina. La lletra de l’albada la compon un versador en el mateix moment de ser cantada i li la va dient a l’oït, vers a vers, al cantador o cantadora que la va cantant.
- Folc. Nit d’albaes o d’albades, acte festiu que té lloc en les poblacions valencianes en festes i que consistix en anar cantant albades pel poble, acompanyats de tabals i dolçaines.
observacions/documentació: S’ha de tindre en conte que la caiguda de la -d- intervocàlica en la terminació -ada, -ades és hui general en tot el valencià i en tots els nivells del llenguage; no és per tant un vulgarisme. La terminació es manté en l’escritura per respecte a l’etimologia, com fan unes atres llengües com ara el francés en la -e final o el català en la -r final, que s’escriuen pero no es pronuncien.