afonar
Flexió verbal »(Del llatí vulgar affŭndāre, mat. sign.)
- v. tr. Fer anar al fondo, ficar una cosa profundament dins d’una atra ben al seu interior: Els llauradors afonen l’aladre en terra per a llaurar. Afonaren els barcos dels enemics prop de la costa.
- refl. Assolar-se, caure una edificació: La finca s’ha afonat a causa de les termites.
- fig. Arruïnar, destruir alguna cosa: Els fills han afonat el negoci del pare. La nova política econòmica pot afonar l’economia del país.
- fig. Abatre o angoixar: Una desgràcia familiar més acabarà afonant-lo.
- Afondar, fer més fondo.
observacions/documentació: Se tracta d’una forma que es documenta des de ben antic: “...ages un gresal d’aygua freda e mit·hi un poch de menjar blanch; si lo menjar blanch se vol afonar, lo dit menjar es cuyt, e si escampa no es cuyt”. Anònim. Llibre de Sent Soví. 1313. “Puja’l en alt, e natura l’affona”. Ausias March.“E tantes eren les lances trencades e los pavesos, darts e flexes e passadors, que los cossos morts qui en la mar lançaven no·s podien afonar davall l’aygua”. Joanot Martorell. Tirant lo Blanch. 1490.