veritat, -ts
(Del llatí vērĭtāte.)
- s. f. Conformitat entre lo que és una cosa i el concepte mental que es té d’ella.
- Conformitat entre lo que es diu i lo que es pensa, lo que es sent o lo que és.
- Faltar a la veritat, loc. Dir una cosa que no és conforme a la realitat.
- En veritat, de veritat, loc. Que es diu conforme a lo que és realment.
- ¿Veritat?, qüestió en la que s’interpela a qui escolta demanant-li la seua conformitat o assentiment.
- Juí o proposició que es fa i que no pot ser negada de forma racional.
- Una veritat com un puny o com un temple, loc. Se diu quan la proposició o juí a que s’aludix s’entén absoluta i indubtablement verdadera i evident.
- La /de bona veritat, loc. De veres, de veritat, en veritat.