(Del llatí levante, que s’alça.)
- s. m. Est, punt cardinal per a on ix el Sol.
- Regió o territori situat a la part est d’un país o d’una àrea geogràfica determinada.
- Vent que bufa de l’est.
- Llevant de Dénia, local. Vent de l’est.
- Llevant de Valéncia, local. Vent que bufa del nordest.
- ant. Acte d’alçar-se de la taula quan s’ha acabat de menjar.
- De llevant i de ponent, loc. De totes bandes o direccions.
ref. Llevant, l’aigua per davant. El llevant lleva i el ponent seca. El llebeig la mou, i el llevant la plou. Ponent té una filla casada al llevant, que quan la va a vore se’n tornà plorant. A llevant clar i ponent obscur, temporal segur. Sol roig, llevant prop. Posta de sol clar, no esperes vent de llevant. Gavines volant molt alt, senyalen vent de llevant. Serra Bèrnia en núvols, llevant segur. Montsià agarrat, llevant d’alt del cap. Si tens la porta al llevant, viuràs cantant. Llevant de matinada, aigua assegurada. Llevant per la matina, prepara la capotina. El ponent la mou, i el llevant la plou. Llevant d’hivern, volta a ponent. El llevant se’n va a dormir en sa mare. Sol en banyes, llevant en cames. Cel de cotó, llevant bufador. Peix surant, boira o vent de llevant. El llevant no és caçador ni peixcador.