modo, -os
(Del llatí modus, mat. sign.)
- s. m. Manera, forma particular de ser, de fer, d’obrar.
- A modo de, loc. A manera de, a semblança de.
- De modo i manera, loc. De modo (en un valor pleonàstic).
- Tindre modos, loc. Tindre un tracte amable, tindre modals.
- Pocs modos, pocs modals.
- Llòg. Forma en la que el predicat s’unix al subjecte d’una frase per una asserció simple.
- Llòg. Cada una de les formes del silogisme tenint en conte la cantitat i la calitat de les seues proposicions.
- Gram. Categoria gramatical del verp que determina l’actitut de qui parla: dubte, possibilitat, afirmació. Modo indicatiu, modo subjuntiu, modo condicional, etc.
- Mús. Disposició dels sons que formen una escala musical. Modo major, disposició dels sons d’una escala musical a on la tercera nota es troba dos tons més alta que la primera. Modo menor, disposició dels sons d’una escala musical a on la tercera nota es troba to i mig més alta que la primera.
observacions/documentació: La forma modo és l’única existent ara i sempre en valencià, utilisada en la lliteratura clàssica. La forma mode és una invenció catalana del sigle XX per a diferenciar-se del castellà modo, pero este és un criteri sense cap de fonament científic o llingüístic.