llançol, -ls
(Del llatí lintĕŏlu, llenç.)
- s. m. Cada una de les dos peces de llenç o de qualsevol atre teixit, de grandària un poc major que la del llit en el qual se posa. Sobre el matalap se’n posen dos i el cos de la persona es fica entre ells.
- Se dona este nom a unes atres peces de tela en diferents usos.
observacions/documentació: "...e Patenostre de llançol, ni val ni nou”. Sant Vicent Ferrer. Sermons. 1410. “...fer venda de una flaçada e llançol penyorats de la casa de aquell”. Proces de Joan Pasqual alias Besaldu.1472. “Lucrecia de Borja e Llançol, filla vostra e, quant a la carn, neboda”. Isabel Lucrecia de Borja Llançol. De Valencia a Roma. 1494. “Y la embolicaren en un llançol, y axi la posaren en la caxa, per lo mal olor”. Pere Joan Porcar. Coses evengudes en la ciutat y regene de Valencia. 1585. “...a l’aire els seus hermosos braços i marcada baix el fí llançol la seua robustesa harmoniosa”. Vicent Blasco Ibáñez. Nit de novios. 1931.