estranyar
Flexió verbal »(Derivat de estrany.)
- v. tr. Alluntar d’un lloc, d’una companyia, desterrar: Van a estranyar-lo pels seus delits.
- Causar admiració o estranyea alguna cosa: Que no t’estranye si un dia neva en decembre.
- refl. Sentir estranyea: S’estranyaren de que les coses foren tan difícils quan pareixien fàcils.
- Trobar estranya alguna cosa, normalment per falta de costum: Fa temps que no vivia en esta casa i l’estranye. No vinc massa a vore’t i el teu gos m’estranya.