milacre, -es
(Del llatí miracŭlu, mat. sign., que donà miracle i per metàtesis ben antiga passà a milacre.)
- s. m. Fet extraordinari i maravellós que no es pot explicar per les lleis de la naturalea // Fet, succés extraordinari i maravellós.
- Viure de milacre, viure algú en molta dificultat: En el seu sòu viu de milacre.
- Vida i milacres, forma de viure, fets vixcuts en un periodo de temps.
- Representació feta per chiquets dels milacres de Sant Vicent Ferrer en altars posats pels carrers de la ciutat de Valéncia.
- Milacre fora, loc. Indica que seria estrany que un acte o acció no tinguera lloc com era d’esperar.
observacions/documentació: "Y·l dexà de deu dies, invoca a sent Simo y feu fer est milacre”. “Y que cert parexia gran milacre, per lo que moltes persones que veren los huyt forats”. Pere Joan Porcar. Coses evengudes en la ciutat y regne de Valencia. 1585. “... per a que en les demes nesesitats cuiden d’este sant milacre, de propia ma escrit, de mi mossen Jusep Guardiola...”. Llibre de la Confraria del Roser de Cinctorres. 1613. “... perla navada de Sent Miquel y per alli ixque per la porta del Milacre”. Joaquim Aierdi. Dietari. 1661. “...en Pons de Cabrera, net de na Milacre”. Jaume Febrer. Trobes. 1701.