nosatros
- pron. m. i f. Pronom personal de primera persona del plural; nosatres.
- De nosatros, de vosatros, equivalen als possessius nostre, nostra, nostres, el nostre, la nostra, els nostres i vostre, vostra, vostres, el vostre, la vostra, els/les vostres: El camp de nosatros és més gran que el d’ell. La casa de nosatros té andana. Estos diners són de nosatros. El coche de vosatros és millor i més gran. La ciutat de vosatros és molt bonica. Els beneficis del negoci són de vosatros. Les culpes mai són de vosatros.
observacions/documentació: Se tracta d’una forma usada generalment en la llengua parlada junt a mosatros. Les formes atre, atra, atres les trobem usades ya en els primers texts (vore atre); la caiguda de la /l/ en les variants altre, altra, altres, que documentem de manera esporàdica en els primers escrits valencians, escomençà a generalisar-se a partir del sigle XV i, poc a poc, ocorregué el mateix fenomen en les formes nosaltres, vosaltres i també les variants antigues nosaltros, vosaltros donant lloc, respectivament, a nosatres / nosatros i vosatres / vosatros, formes que aniran apareixent en escrits de caràcter popular i administratiu, pero també lliteraris. Vejam uns eixemples: “Pregau per nosatres car sou-nos parenta”. Trobes en lahors de la Verge Maria. 1474. “...e de mà de cascú de nosatres.”. “...de nostre ofici sagellada e de mà de cascú de nosatres sotascrita”. Manual de Consells de Gandia. s. XV. Una prova de que la forma nosatres era molt usual en la llengua parlada del sigle XV, és la condena que d’ella es fa en les Regles d’esquivar vocables quan diuen: “...'nosatres’ per dir ‘nosaltres’, ‘qué deyts’ per dir ‘qué dieu’...”. “... y nosaltros som venguts así a est molló...” Processos criminals d’Albalat de la Ribera 1611-1666. “Si el vostre amo cau, guardau no el seguixcau vosaltros”. “...i a nosaltros redimir Jesucrist, nostre senyor” Escrits de Pere Esteve 1651. “nostre Senyor comensà a apiadar-se de nosaltros...”, forma que apareix vàries voltes en el Dietari de Joaquim Aierdi de 1661 i vàries voltes també en El llibre de família dels Roig de 1688 de Francesc Roig i Dou: “... per part de la Generalitat se obtinga condenació contra nosaltros...”. Les formes nosatros i vosatros són, segurament en tota provabilitat, hegemòniques a nivell oral en valencià ya des dels sigles XVII i XVIII; una obra de Josep Esplugues Memòries d’un capellà de 1763 és bona mostra de quina era la situació en el sigle XVIII, ya que du una volta nosatres i quatre nosatros, una volta vosatres i una vosatros, pero mai nosaltres ni vosaltres. Vejam els eixemples: “...podent a vista de ella dir nosatres lo que David”. “...bondat es dignà habitar entre nosatros”. “...nosatros sí que o logram per la sua misericòrdia”. “... que es deixa servir de nosatros y accepta uns obsequis...”. “...per a que este fastig en nosatros los Christians...”. “Designam que quasevol de vosatros manifeste sempre...”. “Parlau vosatres y intersediu en eficàcia...”.