bec, -cs
(Del cèltic beccus, mat. sign.)
- s. m. Part del cap dels aucells a on se troba la boca i que està composta de dos peces còrnees, una superior i una atra inferior, generalment acabat en punta i que els ajuda a prendre els aliments.
- Part exterior d’una cosa, generalment estreta o prima, que recorda el bec d’un pardall.
- Part d’un picher o atifell paregut que alberga líquits i que servix per a abocar el contengut; broc.
- No obrir el bec, loc. No dir ni pruna, no dir res, no parlar.
- Bec pla, V. becplà.