cloixir
Flexió verbal »(Del fràncic krostjan, mat. sign.)
- v. intr. Produir una série de sorolls seguits quan se refreguen les parts d’un cos o quan se trenquen: La rama de l’arbre cluix quan se trenca.
- tr. Fer que un determinat cos produïxca una série de sorolls quan les parts que el componen se refreguen o topeten en un atre objecte o entre elles: Li cloixien les dents del fret que sentia.
- Iniciar-se el trencament d’un objecte.
- Cansar extremadament, causar un gran dolor muscular per l’esforç.
- Cloixir-se de riure, riure’s molt, baquejar-se.
- Cloixir el cànem, loc. Assotar ad algú.
observacions/documentació: La forma antiga croixir o croxir donà cloixir, de la mateixa manera que l’antiu crossa o croça donà clossa. Este pas del grup cr- a cl- no es deu al castellà, ya que en el cas de cloixir la forma castellana és en cr- crujir.Trobem la variant croixir en época clàssica: “... e quan tu veus que la rama on tens los peus comença a croixir...”. Sant Vicent Ferrer. Sermons. 1410. “Ab bon bastó, /veureu sovar / cap, braç trencar,/ croixir los ossos...”. Jaume Roig. Spill. 1460. La variant cloixir apareix documentada, a falta de més documentació, en el s. XVII: “Les cadenes que tingué / sanct Pere en sua pressó / quand Herodes y Neró, / lo papa les conegué, / perque allí per les setenes / cluixen ab admiració.”. Leopoldo Ignacio Planells. Resumen y relació de la vida y prodigis de Pere Esteve. 1677. “cluixir, cruxir, chasquear”. Just Pastor Fuster. Breve vocabulario valenciano-castellano. 1827. “Chimo. Ah! ¿conque vosté(En vivor.)me les feu cluixiren en l’asquena?”. Ramon Lladró i Mallí. 1858. “...y als ternes y als guapos els cluixen á lapos...”. Joaquim Martí Gadea. Ensisam de totes herbes. 1891.