virtut, -ts
(Del llatí virtūte, mat. sign.)
- s. f. Força per a produir efectes: La tila té la virtut de tranquilisar.
- Característica, qualitat que es té, encara que es considere defecte: Les dònes tenen moltes virtuts, unes bones i unes atres no.
- En virtut de, loc. Com a efecte o conseqüència de.
- plr. Rel. Esperits angèlics que formen el quint cor celestial, en força per a complir les obres divines.
- Eixercici del be, disposició anímica que fa tendir a obrar en el be i segons les lleis morals.
- Virtut cardinal, la virtut que està en l’orige d’unes atres: prudència, justícia, fortalea i templança.
- Rel. Virtut teologal, cada una de les tres virtuts divines, l’objecte de les quals és Deu: fe, esperança i caritat.
- Milacre, succés prodigiós.