destí, -ins
(Derivat posverbal de destinar.)
- s. m. Poder hipotètic sobrehumà, que segons alguns, fixa el futur o pervindre de les persones: No tenia escapatòria, era el seu destí.
- El futur o pervindre de cada u.
- Us, aplicació o finalitat que es dona o es pensa donar a una cosa, un lloc, una persona...: No sé quin destí donar-li ad est armari.
- Lloc a on se dirigix algú o a on se dirigix un mig de transport: El destí d’este barco és Ítaca.
- Càrrec al qual és destinat algú; ocupació, ofici: Ha obtengut el destí en l’Hospital de la seua ciutat.
observacions/documentació: La forma destí és un derivat posverbal de destinar i esta, encara que d’orige llatí, té molt poca presència en la llengua clàssica, per lo que segurament se reintroduí per influència del castellà destinar. L’accepció de destí com a “lloc a on se dirigix algú o a on se dirigix un mig de transport” la trobem des del moment que es documenta la paraula; Alcover en el seu Diccionari català-valencià- balear aixina ho arreplega en l’accepció 4: “4. Lloc on va destinada o dirigida una cosa. «La carta no ha arribat al seu destí».”. Autors valencians l’usaren en este sentit: “...no hi havia atre remei que hissar les veles i posar proa a Alger, punt de destí del viatge...”. Francesc Martínez i Martínez. Coses típiques de la Marina, la meua comarca. 1912. “Així arriben cadascú á son destí sonant d’un modo confús la clásica cançó...”. Julià Juan Piera. ¡16 d’agost!. 1912. “La mateixa nit llevaren àncores, i el vaixell va fer rumb cap als ports de destí.”. Bernat Bono i Barber. Històries que semblen novel.les. 1951. “...per la contrarietat que li havia produït l’inesperat canvi de punt de destí; desgrat tan lògic com el que sentiria el viatger...”. Miquel Adler Noguerol. I la pau. 1953. " ...hom no es lliura d’arribar a sa casa o al lloc de destí “sudant com un carreter.”.” Benacantil. Els trens botijos. 1958.