bonico, -ca, -os, -iques
(Format sobre el llatí bonus, bo, en el sufix celtollatí -īcco, per via de l’aragonés.)
- adj. m. Que és bell i causa una bona impressió.
- Ser més bonica que les pessetes, loc. Ser molt bonica.
- Ser més bonico que una onça d’or, loc. Ser molt bonico.
- Ser o estar bonico, loc. Se diu de persones, plantes o animals que ya han creixcut i tenen salut: Les tomateres ya estan boniques, pronte faran flor. Els conills ya són bonicos pero encara no crien.
- Anar bonico, loc. Anar malament per una malaltia, efecte de l’alcohol, un colp...
observacions/documentació: Trobem la forma bonico ya en el sigle XV en el llenguage familiar dels Borja, com podem vore en este eixemple tret d’un epistolari de Aleixandre VI: “...de veritat se lleva molt bonico i de bones inclinacions”. Les formes bonico, bonica, bonicos, boniques les trobem moltes voltes en l’epistolari d’Hipòlita Roís de Liori, naixcuda en Valéncia en 1479, i de sa filla Estefania de Requesens, naixcuda en Barcelona en 1504; mare i filla s’escriuen en valencià i usen estes formes familiarment: “Lo chic [...] està molt bonico. Naxqué no tan flac com Lloysico”. “...estan molt bonicos y la chica té sèt dents”. “Caterina està la més bonica del món”. “...y diu tantes coses boniques que aurien menester llarga escriptura”.