peluca, -uques
(Del fr. perruque o de l’it. perrucca, mat. sign., influït per pèl.)
- s. f. Cabellera postiça.
- m. Figura de rei gravada en unes monedes del sigles XVII o XVIII, rebia este nom perque lluïa una llarga cabellera.
- m. Moneda que portava la dita figura del rei, també coneguda com pelucona.
observacions/documentació: Des dels primers moments sempre usaren els escritors valencians la forma adaptada peluca i no el galicisme o italianisme perruca: “...Que el senyor primicier done 3 lliures per a una peluca al pertiguer...”. Anònim. El Doctor Beneyto vicari de Santa Tecla. 1714. “ ...per a que vostés pensen de ahí quan gran penyora era i com anava darrere dels peluques [monedes]”. Lluís Galiana. Rondalla de rondalles. 1769. “...Pero un Peluca de aquells, / que van per alli rodant, / em digue, so Llaurador...”. Anònim. Rahonament que fan quatre llauradors de la horta de Valencia. 1772. “Digues-me de que servixen / los galons y bordadures, / les plomes en los sombreros, / les faixes y les peluques...”. Pasqual Martínez i García. Coloqui de Jusep Patricio Gandumves. 1795. “...y pegant cap a l’Alfóndec,em viu de un pronte sitiat de quatre en peluques blondes, oficials de un rechiment...”. Joan Batiste Escorigüela. Coloqui del que volia recultar. 1800. “...¿Com no has vengut en peluca vestit a lo melitar?”. Anònim. Colecsio de varies conversacions. 1820. “...com el anterior agüelo de la peluca, a qui sorprengueren l´atre dia en sert puesto...”. J. Brenat i Baldoví, J. Maria Bonilla, P. Pérez. La Donsayna. 1845. “...en molta sal y salero / s’ha ficat a peluquero / sols per fer-nos «la peluca».”. Constantí Llombart. Poesies valencianes. 1872. “Peluca: ignorem si la portaba, pero no la fama de la sehua tabèrna, junt al Temple, qu’ entre els llepadors del ranci de a catorce tingués sempre Casa Peluca.”. Josep d’Ortega. Ansisam de totes herbes. 1878. “¿Qué’s?—La peluca del nano que s’ ha ensés.”. Joaquim Martí Gadea. Ensisam de totes herbes. 1891. “Xaleros. -El burro i les burreres.- I... la peluca de donya Quaquina.”. Joan B. Valls. Costums de Castelló. 1911."La mòda grenyuda d’ara / Ya ha donat per resultat / Portar peluca en la cara / el tòs del tot afeitat.”. Genar Genovés. Sobre còses del dia. 1925. Tots els diccionaris valencians arrepleguen la forma peluca, des de Josep Escrig en 1851, en el seu Diccionario valenciano-castellano o Constantí Llombart en el seu de 1887, al filòlec Lluís Fullana, en en el seu Vocabulari ortogràfic valencià-castellà de 1921. La forma catalana perruca no apereix en els diccionaris valencians fins als anys huitanta del sigle XX, quan Francesc Ferrer Pastor, copiant del diccionari català de Pompeu Fabra, incorporà perruca, perruquí i perruqueri en el seu Diccionari general, pero sense deixar d’arreplegar també les formes valencianes peluca, peluquí, i peluqueria.