bastar
Flexió verbal »(D’orige incert.)
- v. intr. Ser suficient o prou.
- Pot indicar una sospita o barrunt seguit de la conjunció que i un verp en subjuntiu: Basta que vinga l’amo per a trobar-nos dormint.
- refl. Ser autosuficient, no necessitar a ningú: Me sobre i em baste per a fer-ho yo a soles.
- ant. Aplegar a cert lloc o cantitat.
- ant. Ser capaç (actuava com un verp auxiliar seguit d’un infinitiu): Me baste fer una barbaritat.
- ¡Ya basta!, ¡basta ya!. Se diu imperativament per a detindre ad algú de seguir fent alguna cosa; ¡prou!.