colege, -es
(Del llatí collēgium, mat. sign.)
- s. m. Cos de persones someses a un reglament comú.
- Corporació de persones de la mateixa professió: Colege d’Arquitectes de Castelló. Colege de Meges d’Alacant.
- Establiment d’ensenyança primària o secundària; l’edifici a on està instalat.
- Colege major, residència d’estudiants universitaris.
- Colege universitari, centre d’ensenyança superior adscrit a una Universitat i a on se cursen els primers cicles de la carrera.
- Colege menor, residència d’estudiants d’ensenyança mija.
- Rel. Colege cardenalici, Sacre Colege del cos de cardenals de l’Iglésia Catòlica.
- Colege electoral, conjunt d’electors que tenen vot en una mateixa taula; el lloc a on se reunixen per a votar.
observacions/documentació: "...havent passat des de la plaça de Sant Esteve i abans del Colege de Sant Pio V...”. Joaquim Martí Gadea. La terra del che. 1906. “Anys arrere hagué un colege de segón ensenyança ahon s’estudiaven totes les asignatures...”. Grancesc Martínez i Martínez. Coses de la meua terra. 1912. “...qu’ en cara qu’ han segut bònes companyeres de colege, hui s’odien...”. Francesc Muñoz. Coqueteríes. 1925. “Si vinguera al meu colege aniriem sempre juntetes”. Pilar Monzó. Rafel. 1930. “...perque el Beat, encara que no tenia acabat l’edifici del Colege de Corpus Christi de Valencia...”. Gofret Ros i Fillol. L’anell del marqués de Dénia. 1931. “Quan deixares el colege, als teus setze anys, tenies en el cervell això que diuen una «cultura general»”. Xavier Casp. Proses en carn. 1988.