mediterràneu, -ea, -us, -ees
(Del llatí Mediterranĕum, mat. sign. cf. l’occità mediterranèu, mediterranèa. el fr. méditerranéen i el cast. port. o it. mediterráneo, mediterrâneo, mediterraneo.)
- adj. f. Se diu de la mar situada entre terres pròximes.
- La Mediterrànea, s. f. La mar localisada entre Europa meridional, Àsia occidental i Àfrica del nort, la més gran del món en una extensió de 2,5 millons de quilómetros quadrats.
- m. o f. Relatiu a esta mar o propi d’ella i els territoris que estan en contacte en ella.
observacions/documentació: Se tracta de la forma clàssica i etimològica que els escritors valencians usaren fins que s’introduí la forma mediterrani, mediterrània, que és una forma catalana moderna sense tradició: “En la nostra mar Mediterranea, en la provincia de Grecia, en les ylles que vulgarment l’arcepelech se nomenen, estan dues ciutats, Cesto hi Abidos...”. Joan Roïç de Corella. Les proses mitològiques. 1460. “Aquesta nostra mar appellada mediterranea”. Francesch Eximenis. Tractat de Regiment dels Princeps e de Comunitats. 1484. “Y perque es lo lloch molt stret per hon entra la mar gran, dita Occeano, en la mar Mediterranea se diu lo stret de Gibraltar...”. Pere Antoni Beuter. Primera part de l’ historia de Valencia. 1538. “A la mar Mediterrànea / Oh blava mar, helènica y llatina...”. Teodor Llorente. A la mar Mediterrànea. 1884. “filles unes d’imaginacions exaltades i atres de les excursions que alguns d’eixos cetàceus han fet al Mediterràneu, obligats per les tempestats i atres causes...”. Joaquim Martí Gadea. La terra del che. 1906. “Desd’assí dalt s’aprecien be moltes milles de mar i llegües de plaja mediterrànea...”. Carlos Sarthou. Peníscola. 1911. “i vore dende la penya que s’alça altiva entr’ els pinars de Mòra, la blanca ciutat que ’s divisava sobre la blava llinia mediterrànea...”. Bernat Morales i Sanmartí. En Jaume “el Conqueridor”. 1925. “Pos lliura’t d’eixa que és “la mosca mediterrànea”. Maximilià Thous. El dragó del Patriarca. 1931. “la nostra llengua mediterrànea és un bosc esponerós i vivent...”. Josep Giner i Marco. La qüestió de l’article lo. 1953.