purna, -nes
(Del llatí prūna, mat. sign. cf. l’arag. purna i el cat. espurna, mat. sign.)
- s. f. Partícula incandescent que bota d’un cos en combustió o per fricció en un atre.
- Descàrrega lluminosa entre dos cossos carregats en molt diferent potencial elèctric.
- Gota menuda de pluja.
- fig. Partícula, cantitat mínima, part molt menuda.
- Purna de neu, volva de neu.
observacions/documentació: "...ixen d’aquells ulls purnes de foch espesses, molt vives e ardents”. Anònim. Curial e Güelfa. 1442. “...fins que una purna de aquell foch del Sperit Sant lo teu cor en la sua amor inflame”. Joan Roïç de Corella. Lo Cartoxà. 1496.”... Magdalena, axi escalfada e fervent en la amor divina, lançava tan grans purnes de vera caritat”. Sor Isabel de Villena. Vita Christi. 1497. “Lo jove pot dir qu·es hui nova esca; y·l vell es la vella, que tot es cremat, per hon no y pot pendre la purna del grat...”. Bernat Fenollar. Lo proces de les olives. 1497. “...y del foch a·poch a·poch / ixen purnes y sentelles”. Joan Timoneda. Flor d’enamorat. 1562. “¡Purnes dels ulls l’ixen! ¡Sembla Satanàs!”. Constantí Llombart. Poesiaes valencianes. 1872. “...donaven la impressió d’una foguera blanca, aon un tros de sol esclatant en purnes, allumenara...” J. Peris Celda. Les festes de l’hort d’en Sendra. 1930. “La negra inmensitat es va poblar de punts rojos, de purnes infinites i movibles...” Vicent Blasco Ibáñez. Nit de novios. 1931. “...atiar en sensatea el foc, per a que el fum no sofoque l’aire; vigilar les purnes, per a evitar l’incendi”. Xavier Casp. Senzillament senzill. 1997.