esgarrar
esgarrar
Flexió verbal »(Derivat de garra o garró. cf. l’arag. esgarrar, mat. sign. i l’occ. esgarrar, ferir en la cama o en el garró.)
- v. tr. Trencar, fer trossos, separar trencant una superfície o material com el paper, la tela... generalment estirant.
- Esgarrar-se de plorar, loc. Plorar moltíssim.
- Ferir-se en el recte intentant fer de ventre o el canal del part parint un chiquet.
observacions/documentació: "Guitarra, samarra, esgarra, garra, barra, barra, parra, arra, embarra...”. Jaume March. Diccionari de rims. 1371. " E, a l’entrar que ells feeren, consegui aquells de cavall de layns e esgarrà un cavall”. Jaume I. Llibre dels feits del rei en Jaume. “...lo qual avia donat huna coltelada a Aries, que restava molt esgarat”. Melcior Miralles. Crònica i dietari del capellà d’Alfons el Magnànim. 1435. “...lo aveu acultalajat y sgarat de vostra ma dues vegades; e, no content de aso, lo aveu mort”. Miquel de Cartellà. Lletra a Johan Camós. 1508. “...tot ho trencaren, fins als animals, com son rosins, mules, porchs, y bestiar de ovelles y moltons, tot ho degollaren y esgarraven”. Pere Martí. Libre de antiquitats. 1525. “...que alli paper trobaras. / Y si per cas no n’i hagués, / pots esgarrar-li dos fulles / de la fi de algun proces”. Llorenç Matheu i Sanç. Els poemes. 1652.
- Les accepcions que són arcaismes, dialectals o localismes estan indicades per les abreviatures ant., dialect. i local. respectivament. En eixos casos és recomanable considerar l'us de les formes modernes indicades.
- Paraules que tenen una escritura pareguda: garrar.