est
est, -ta, -tos, -tes
(Del llatí ĭste, pron. demost.)
- pron. demost. Variant formal del pronom demostratiu este (masculí singular), davant de paraula que escomença per vocal o -h: Est amic, est home.
observacions/documentació: En la llengua antiga solia usar-se est i ests (masculí plural) també davant de paraula escomençada per consonant: “Fem-vos saber que avem audes dues fembres per les quals nos avem trameses letres que les nos enviassets, les quals nos amena est prohom portador d’estes letres”. “ e en acso est testimoni ajuda en presumpció a·n Guillem d’Ortoneda e a·n Pere Oler, enaxi que per est dit d’en Johan deu hom e pot entendre que aquel en Guillem d’Ortoneda e en...”. Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina 1269. “...que nostre senyor Deu Jhesu Xrist d'ests miraccles no·n fa tots dies”. Sant Vicent Ferrer. Quaresma. 1413.