antorcha, -ches
(Possiblement de l’antic oc. entorcha, mat. sign. cf. l’occità modern entòrcha/entòrca, cast. antorcha, fr. torche.)
- s. f. Ciri gran i gros de cera, de figura prismàtica i quadrangular en quatre torçudes.
- Mecha d’espart en resina o alquitrà embolicada a la punta d’un pal que fa flama i no s’apaga en el vent.
observacions/documentació: Se tracta d’un vocable usat per tots els clàssics valencians, tant en la seua forma com en la seua ortografia. “fahent candeles, siris o antorches de sera”. Llibre del Mustassaf d’Albalat de la Ribera 1472. “pujant per la scala del retret, trobà a la donzella de Monblanch ab antorcha encesa”, “Menjaren en lo mateix loch ab multitut de antorches e per l’orde mateix”. Joanot Martorell. Tirant lo Blanch 1490. “la gran antorcha qui darà complida lum a tots los ciutadans”, “e manà ençendre un parell de antorches” . Sor Isabel de Villena. Vita Christi 1497. “A vos clar’antorcha espill d’excellència confort y alegria de tots los fels ulls”. Bernat Fenollar. Lo Passi en cobles 1493.