orenga, -gues
(Del llatí orĭgănu, mat. sign.)
- s. f. Planta herbàcea aromàtica de la família de les labiades de l’espècie Oruganum vulgare; perenne, aromàtica, de tronc dret, prismàtic, ramificat i pubescent, de flors purpúrees en espigues terminals, fulles chicotetes ovoides, verdes per damunt, de color més clar i pubescent per baix, en fruit sec globós; se cria per les montanyes, i s’utilisa com a condiment.
observacions/documentació: "...un poch d oli e erbes bones, axi com es juyvert e menta, moraduix, orenga, cebes prim tallades...”. Llibre de Sent Sovi. 1313. “... orenga, arenga, sozenga, destenga, sostenga, lenga, proenga, ffenga, mantenga...”. Jaume March. Diccionari de rims. 1371. “Such de orenga mesclat ab llet y fel de porch y una magrana...”. Pere Joan Porcar. Coses evengudes en la ciutat i regne de Valencia. 1585.