autumne, -es
(Del llatí autŭmnu, mat. sign.)
- s. m. Estació de l’any que seguix a l’estiu i que escomença en l’equinocci de setembre i acaba en el solstici de decembre; primavera d’hivern.
- fig. i poèt. Vellea.
observacions/documentació: En la llengua oral s’usa primavera d’hivern, el castellanisme “otoño” o el catalanisme “tardor”, no obstant autumne és la forma clàssica i lliterària: “...e es en la ciutat e Regne de Valencia, en tant que en tot l’autumpne prop passat e en l’ivern present no ha plogut”. Anònim. Història de la cultura valenciana. 1371. “...ço es per les IIIIe parts del temps, ço es, estiu, autumpne , yvern e primavera”. Sant Vicent Ferrer. Sermons. 1410. “I, en acostar-se el temps d’autumne, la garrofera –bon alumne– barreja entre ses fulles verdoses la negror de les garrofes”. Francesc Almela i Vives. Cant de la garrofera. 1928. “Per açò la temporada dels banys portava traces de perllongar-se ya entrat l’autumne fins que escomençara el mal temps”. Ismael Roselló. Espill de bon amor. 1931. “Hi haurà hagut, a la platja, un silenci d'autumne, / una gran soledat, com de platja a l'autumne”. Vicent Andrés Estellés. La clau que obri tots els panys. 1957. “...en l’autumne medieval antropocèntric eren considerats ja l’home i els seus valors com el centre del món i de la vida”. Manuel Sanchis Guarner. La ciutat de València. 1972. “¿Cóm se diu otoño en valencià?, me pregunten molts. Autumne i primavera d’hivern”. Xavier Casp. Primavera ¿primaveral”. 1998.