judeu, -ua, -us, -ues
(Del llatí Iudaeu, mat. sign. en conservació de la -d- etimològica.)
- s. m. Hebreu, especialment el que professa la religió de Moisés.
- Natural o propi de Judea.
- Paréixer el judeu de la segona caseta, loc. Se diu de qui és malcarat o molt lleig i va mal vestit.
observacions/documentació: La forma judeu, en conservació de la -d- llatina etimològica, conviu en época antiga i clàssica fins a hui en la variant jueu: “Encara condampnam lo dit judeu en les messions a restituir al dit Berenguer...”. Berenguer de Ripoll. Pergamins, processos i cartes reals. 1266. “Vidal Perfeyta, judeu de Valencia, liura e feu correr e vendre segons fur de Valencia per Berenguer de Rafex, corredor, I mantell de preset vert...”. Llibre de la Cort del Justicia de Valencia. 1282. “E exiren tots III de les galees, e I judeu que nos lurs haviem liurat per turcimany.”. Jaume I. Llibre dels feits del rei en Jaume. 1380. “...li preguntaren per sos deixebles i doctrina, i si era fill de Deu, i els judeus lo maltractaren ab agravis tota la nit.”. Pere Esteve. Escrits valencians. 1651. “Los judeus no volen creure / que Jesús resucità; / y dihuen que algú el furtà...”. Leopolt Ignaci Planells. Resumen y relació de la vida i prodigis de Pere Esteve. 1677. “...l’estol se acosta dels traydors judeus.” Constantí Llombart. Poesies valencianes. 1872. “...i prohibix en los musulmáns i judeus el vendre en díes de festa celebrats per l’Esglesia...”. Joan Marver. Breus noticies sobre’ls Furs de Valencia. 1925. “...les més divèrses jurisdiccións; entre les més típiques d’éstes caldrá esmentar la relativa a judeus i sarrahins...”. Rafel Raga. De nostre archiu regional. 1926. “...una multitud heterogènia de moros, de judeus i cristians, vinguts, no sols de Melilla...”. Josep Torrent Ródenas. Nexma. 1931. "—¡Deu just! Un pare cotiçant la vida del seu fill, com un judeu fica preu a la seua mercancia... “. Pere Gabriel Alpera. En el jardí de la infantesa. 1931. “Les formes populars valencianes corresponents al català jueu, jueva són judeu (amb conservació dialectal valenciana de la d etimològica, comparable a teda, català teia)...”. Josep Giner i Marco. Observacions tècniques a la “Gramàtica valenciana” de M. Sanchis Guarner. 1951. “¿Es possible que hi haja qui crega que es pot ser judeu sense practicar el judaisme?”. Xavier Cap. El nostre ser de cada dia. 1982.El Diccionari català-valencià-balear d’Alcover arreplega la forma judeu i la documenta en el text català Homilies d’Organyà del sigle XII: “JUDEU, -EUA adj. i subst. m. i f., forma arcaica de jueu. Per zo que’ls falses judeus no’l anasen cercar, Hom. Org.”. En la mateixa obra, dins de l’entrada de jueu dona la forma judeu en Tortosa i afirma: “En català occidental i en valencià ha desaparegut pràcticament la forma jueu, substituïda per la castellana judio.”. Cert és que en la llengua coloquial s’usa la forma judio, pero tambe és cert, com havem vist adés, que els escritors valencians han usat sempre la forma judeu.