campeó, -ons
(Del llatí campus, camp de batalla.)
- s. m. ant. Guerrer que guanyava als demés en un combat.
- Guanyador d’un enfrontament o campeonat generalment deportiu.
observacions/documentació: Se tracta d’una forma d’us relativament modern i general que els escritors valencians han usat sempre fins a hui, si be en els anys trenta del sigle XX, escomençà a introduir-se el catalanisme campió. El castellà també usà campión fins al sigle XVII: “Est afamat campeo, si Hercules per son ardiment Virgili per sa eloqüencia, naixque en la ciutad de Valencia.”, “...atemorizaven, impedint la accio de aquesta conquista, sent un campeo”. Jaume Febrer. Trobes de mosen Jaume Febrer. 1701. “¡Castellonenchs valerosos! /¡Campeons de la llibertat!”. Constantí Llombart. Poesies valencianes. 1872. “...y hui figuren com desidits y entusiastes campeons de la causa llemosina.”. Josep Mª Puig i Torralva. Llibret de versos de Teodor Llorente. 1885. “...d’Ares a la fronteraa ensajar.me ab tant destres campeons i a Culla fer peitera!.”. Joaquim Garcia Girona. Seidia. 1920. “Ens ha dit el campeó d’Asturies Rodríguez que está dispossat a celebrar la revancha amb el campeó d’Espanya...” Dorranfe. Boxa. 1935. “En cinc o sis mesos el faig campeó provincial -va afirmar Brillantina.” Ferran Torrent. Gràcies per la propina. 1995. “Paco Roig, el president del València campeó.” Toni Mollà. Gràcies, Oleguer. 2006. “Vicent Boix, mestre de tots els que se dedicaven en esta ciutat al conreu de les lletres, i esforçat campeó del valencianisme...” Josep Piera. El somni d’una pàtria de paraules. 2012.