avear
Flexió verbal »(Del llatí *advĭtĭāre, mat. sign.)
- v. tr. Habituar, acostumar, fer adquirir un hàbit o costum: L’has d’avear a fer una becadeta al migdia. Haveu d’avear a la gent al nou treball.
- refl. Habituar-se acostumar-se. M’avee a les coses fàcilment. T’han aveat malament.
- local. Ensenyar, explicar cóm fer una cosa.
observacions/documentació: "Com la deuen ffer avear a amblar”. Manuel Dieç. Llibre de menescalia. 1424. “...vos fas asaber com yo haja hoit dir que vos havets gran desig de avear-vos a fer armes”. Jaume Ripoll. Requesta de batalla a Johanot Martorell. 1442. “...o per ffer torneig, per ço com haveu parlat de avear-vos a fer armes”. Joanot Martorell. Resposta a la requesta de batalla de Jaume Ripoll. 1442. “Que no s’aferre / pregua la edra / en alt la pedra / per si pujar / vol avear”. “...no en roci, / mas en polli / no gens domat, ni aveat / a dur cabestre”. Jaume Roig. Spill 1460. “Si, donchs, de fer salsses voleu esser mestre, alla us hi poran molt be avear”. Bernat Fenollar. Lo proces de les olives. 1497. “...y com estava aveat al rech, o regal, ja no val vna bleda bollida”. Gaspar Blay Arbuxech. Sermó de la conquista. 1666. “Ningú naix aveat”. Joaquim Martí Gadea. Ensisam de totes herbes. 1891. “...té lo cos aveat a caminates, bullangues i borrasquetes”. Josep Pascual Tirado. La darrera gaita. 1935. “Vindre furtivament quí sap des d’on ab el cor aveat a ser pregon”. Xavier Casp. Lliteratura i pàtria. 1985.