chorrar
Flexió verbal »(Onomatopeya del soroll del líquit quan cau.)
observacions/documentació: El verp chorrar té una tradició escrita antiga: “Y la sanch estava chorrant per la vora de la finestra”. “Y digues apres que fonch que entra un colom nafrat, chorrant sanch”. Pere Joan Porcar. Coses evengudes en la ciutat y regne de Valencia. 1585. “...tota la cara tenia plena de sanch, que anava chorrant a terra”. Anònim. Vint processos criminals d’Albalat de la Ribera. 1650. “...tots lo tingueren per mort al ver-lo en terra gitat, chorrant-li sanc la ferida”. Josep Esplugues. Memòries d’un capellà del s. XVIII. 1763."...y tot yo fet un dimoni, / en la cara chorrant sanc”. Anònim. Coloqui no de la casulla. 1800. “Al carnisser chorraven-li fil a fil les babes”. Vicent Pla Mompó. ¿A miches? ¡ni en la dona!. 1930.