viandant, -ts
(Compost de via i andant, gerundi del verp andar, forma arcaica del verp anar.)
observacions/documentació: Esta és la forma clàssica. La forma vianant és un catalanisme modern, construïda sobre el verp anar, segurament creent que andar és un castellanisme, quan és la forma arcaica del verp anar. Vejam uns eixemples clàssics: “... així com lo taverner e l’ostaler és tengut per lo feit dels viandans...”. “...e manam que null hom no faça mal a clergues ne a òrdens, ne a vídues, ne a òrfens, ni a nulla altra persona, si no eren en la guerra, ne a mercaders ne a viandants". Furs de Valéncia 1329. “...Lo consell acordà que·l dit forment fos comanat ho donat et venut a na Pintora ho a na Merina, et que aquelles ab sagrament juren que no·n donen sino a malalts et a viandants ne·n venen”. Llibre de Consells 1374-1375. “...car viandants e caminants som a l’altre mon, e a manera de l’arbre devem produir fruyts de bones obres”. “...e nosaltres qui som viandants per aquest mon, vet que havem per principis aquelles conclusions indemostrables”. Sant Vicent Ferrer. Sermons. 1410. “¡Aixi los peguen / al viandant! / En Lleyda entrant, / viu roceguar...”. Jaume Roig, Espill 1460. “El sant conseller li imposa la penitència de portar al coll als viandants per a passar lo riu”. Teodor Llorente. El Misteri de Sant Cristòfol. 1905. La forma vianant en valencià apareix en el sigle XX per imitació del català normatiu.